El sistema capitalista que es recolza sobre el model polític denominat democràcia liberal ha traspassat, de forma descarada, els límits que imposa aquest marc institucional. Això significa que no només és possible una crítica decidida al sistema des d'un punt de vista liberal (no neo-liberal), sinó que és necessària perquè aquesta proposta política tingui coherència.
En les següents línies faig una breu ressenya d'un text escrit per un dels grans teòrics liberals del segle XX, Ralf Dahrendorf.
F.X. Mauri
Góngora
27 de Juny del
2012
La democràcia i l’ordre liberal
Abans de
començar a comentar el text, considero necessari fer un breu anàlisi de la
ideologia i trajectòria política de l’autor en les següents línies.
Ralf Dahrendorf, filòsof,
filòleg, sociòleg, és un dels pocs destacats intel·lectuals compromesos del
segle XXI. Va néixer a Hamburg però la seva activitat acadèmica i política va
tenir un abast europeu. Els seus ideals tenien un caire liberal. Gran
europeista i defensor del manteniment de l’Estat del benestar. Alguns dels
títols de les seves obres són prou il·lustratius, Clases y conflictos de clases en la sociedad industrial (1959), En
defensa de la Unión Europea (1976), El nuevo liberalismo (1982), Ley y orden
(1994), El hilo de la razón (1998), Después de la democracia (2002), En busca
de un nuevo orden (2005) y El recomienzo de la historia. De la caída del muro a
la guerra de Irak (2007).
Dahrendorf va desenvolupar
destacades teories sobre el conflicte social. Era un ferm defensor de la
democràcia liberal, va intentar definir quins havien de ser els límits que
havien de regir aquest sistema de govern.
El text fa referència als objectius
que persegueix el sistema de govern democràtic. L’assoliment dels objectius
serveix per garantir el funcionament del sistema. Dahrendorf defineix tres:
En primer lloc, possibilitar
canvis de govern sense violència. Indubtablement la possibilitat de canviar el
govern per una via pacífica i institucionalitzada és la gran virtut d’aquest
sistema polític. Aquest ha de ser el primer gran objectiu de qualsevol estat
que s'autodenomini democràtic. Ara bé, la realitat és que pocs són els països
que no s'autodenominen democràtics i, no són tants en els que realment és
possible un canvi de mandataris mitjançant eleccions.
S’han de valorar altres factors
a banda de l’existència d’eleccions netes perquè hi hagi canvis als governs. El
domini sobre els mitjans de comunicació és un factor rellevant. La llibertat
d’expressió està garantida en els règims democràtics occidentals però els
canals d’informació estan (majoritàriament) controlats per empreses, les quals
projecten unes línies ideològiques molt determinades. Els principals mitjans de
comunicació funcionen com a transmissors i inculcadors de les idees de les
elits, són instruments de control social.
Per aconseguir que els ciutadans
expressin la seva voluntat en les eleccions, han d'estar degudament informats.
Si només reben informació per part de fonts interessadament esbiaixades, les
seves decisions estaran inevitablement influenciades per aquestes. Per poder
escollir entre les diferents opcions de govern, i possibilitar els canvis de
govern, cal garantir que els ciutadans estiguin informats amb transparència i
pluralitat.
En segon lloc, l’existència de
mecanismes de control permanent a l’acció dels que ostenten el poder. La
democràcia necessita que existeixin contrapoders que controlin els governants.
Els instruments que limiten el poder de qui governa són igual d’importants que
els governs. Un dels mètodes és la divisió de poders establerta per
Montesquieu.
La relació entre els tres
poders: legislatiu, executiu i judicial, ha de garantir l’autonomia de cadascun
d’ells però això no significa que hagin ser totalment independents sinó “que el poder está distribuido en parcelas de
poder coordinadas entre sí y nunca rigurosamente separadas ”[1].
Els problemes comencen a l’hora de definir fins a quin punt poden influir els
uns ens els altres. Hi ha un debat present a la societat espanyola sobre si hi ha un excessiu control del legislatiu
sobre el poder judicial, tant del Consejo
General del Poder Judicial com del Tribunal
Constitucional. Si els tres poders estan dominats pels mateixos partits,
podem considerar que hi ha una veritable separació de poders? Els dirigents
dels partits són els que dicten les directrius d’actuació i ho fan segons els
seus interessos de partit, els diferents representants actuen d’acord amb les
directrius de partit i no segons l’organisme en el qual exerceixen la seva
funció. No hi ha una adscripció directe dels jutges amb els partits però les
associacions dels magistrats sí tenen una definida línia ideològica que ajuda a
vincular-los (extraoficialment) amb un o altre partit polític.
En tercer lloc, la introducció
dels interessos i preferències dels ciutadans a la vida política. Fet que es
pot donar de forma directa, mitjançant el vot o (sobretot) indirecta, a través
dels representants. El parlament és la representació del poble.
És important pel correcte
funcionament de la democràcia que els parlamentaris facin de representants dels
seus electors. En teoria els mecanismes democràtics rebutjaran a aquells que en
la seva llibertat de decisió, han actuat en contra dels interessos dels seus
electors. En el cas d’Espanya, els diputats, són membres d’un partit. Els
diputats i senadors són instats a seguir la
disciplina de partit. Són els partits i els seus òrgans directius els
que decideixen qui va a les llistes electorals i qui no, no pas els electors.
Per tant, són els partits els que controlen els seus membres i decideixen qui
ocupa els escons. Podria no ser un problema si els partits fossin realment
democràtics, si les seves bases, els militants, decidissin de forma democràtica
els seus representants. Però són els militants dels partits els que imposen
l’agenda política als seus representants? En qualsevol cas, hi ha conegudes
influències externes que tenen contacte directe amb les elits dirigents dels
partits i que poden ocupar un òrgan directiu sense haver estat mai militant.
Les polítiques no provenen de la militància, sovint tractada pels mateixos
partits com menors d’edat. Les influències provenen de sectors oligàrquics, de
personatges amb influències i potencial econòmic. El gran problema que li
planteja a la democràcia és la desigualtat ciutadana.
Distingim en aquests punt dos
problemes: D'una banda, els representants no representen als electors sinó al
seu partit. I d'altra banda, els partits polítics no són prou democràtics. En
resum, hi ha una desigualtat patent: ni els ciutadans tenen la mateixa
influència sobre els representants, ni els militants sobre les decisions dels
partits.
Dahrendorf determina que hi ha
dos condicions per la democràcia i és el que determina l’existència d’un ordre
liberal: la societat civil i l’imperi de la llei. S’ha de tenir en compte
que "No puede haber un orden liberal
sin democracia política, pero la democracia política por sí sola no garantiza
un orden liberal" [2].
Els dos garants de l’ordre
liberal ho són en grau desigual. El segon, l’imperi de la llei actua de fre a
l’acció del poder però no suposa un contrapoder. La llei és modificada pels
governants, els requisits per fer-ho dificulten les reformes més profundes.
L’imperi de la llei ajuda a garantir però no garanteix l’ordre liberal. La
primera condició és realment la més important de tot el que aquí s’ha comentat.
No pot haver una democràcia sense demòcrates, com el mateix Dahrendorf afirma.
La igualtat de drets i obligacions dels ciutadans és el motor de l’ordre
liberal. La societat civil activa necessària esta composada de ciutadans plens,
els quals exerceixen la seva part de responsabilitat com a controladors del
poder. Les associacions, plataformes, clubs, són un reflex de l'estat de salut de la
democràcia. “Sociedad civil sería, en general, la esfera pública que está
fuera, de forma plena o mitigada, del control directo por parte del aparato del
gobierno.”[3] L'autonomia
de la qual ha de gaudir la societat civil i la seva pluralitat, fan que de
forma natural actuïn de contrapès al govern.
Anem a la base del pensament
liberal per veure l'origen del concepte i la seva importància. Locke diu “la
comunidad viene a ser un árbitro que decide según normas y reglas establecidas,
imparciales y aplicables a todos por igual, y administradas por hombres a
quienes la comunidad ha dado autoridad para ejecutarlas.”[4]
i defineix que“Aquellos que están están unidos en un cuerpo y tienen una
establecida ley común y una judicatura a la que apelar, con autoridad para
decidir entre las controversias y castigar a los ofensores, forman entre sí una
sociedad civil”[5].
La comunitat és un arbitre del poder que ha escollit i els individus estan
sotmesos en igualtat a una llei comuna. La relació entre societat civil i
govern requereix un equilibri que permeti que la vida social es desenvolupi en
llibertat, sota un marc legal comú i amb control del govern per part de la
societat civil.
El conjunt de ciutadans entesos
com “Un ciudano sin más por ningún otro rasgo se define mejor que por
participar en las funciones judiciales y en el gobierno”[6]
és a dir, “[...] quien tiene la posibilidad de participar en la función
deliberativa o judicial” [7]
formen la societat civil. Per garantir l'ordre liberal és necessari que els
ciutadans, en igualtat d'oportunitats, constitueixin una societat civil crítica
i plural que faci la funció de control al poder.
Malauradament, les ingerències
de l'economia en la vida dels ciutadans els ha transformat en mers consumidors.
Fins i tot els partits polítics utilitzen les estratègies publicitàries per
“vendre” la seva opció política. El sistema no treballa per formar ciutadans
responsables sinó per crear consumidors
irresponsables que garanteixin el creixement econòmic fins la propera crisi.
Aquest fet i l'increment desmesurat de les desigualtats socials juga en contra
del paper controlador de la societat civil democràtica.
Dahrendorf com Rawls accepta les
desigualtats “ La desigualdad no sólo es
compatible con la libertad, sino que a menudo es consecuencia de ella y la estimula.”[8]
Però també com Rawls, reconeix
que ha d'haver un límit en la desigualtat que permeti a les persones
desenvolupar la seva tasca de ciutadans. La democràcia liberal ha de ser només
el marc fiable, necessita poder oferir les mateixes possibilitats de
desenvolupament dels seus ciutadans.
La llibertat, principi essencial
de l'ideari liberal, es veu coartada quan es pateixen dificultats econòmiques. La importància de la capacitat econòmica d’un
ciutadà va molt més enllà de poder gaudir d’una estabilitat, dóna o treu poder
real, genera ciutadans més o menys importants segons la capacitat adquisitiva, no
pas per la seva capacitat intel·lectual o professional.
Podem acceptar les desigualtats
però no totes, ni en tots els graus. Costa d’entendre quina llibertat pot tenir
algú econòmicament ofegat. L’Estat del Benestar oferia la possibilitat de
sortir de la marginació, els atacs al seu model són atacs a la pròpia
democràcia. L'autor promulgava que no s'ha de caure en l'assistencialisme amb
opinions tan contundents com “Hay que
recortar las prestaciones sociales para todos los que no trabajan, aunque sean
madres solteras.”[9]
Però també estableix fins a quin punt es poden permetre les desigualtats “La desigualdad es incompatible con la
libertad si limita las posibilidades de participación de las personas en la
comunidad política, en el mercado y en la sociedad civil. En el extremo
más bajo de la escala social, se plantea la antigua y enojosa cuestión de la
igualdad de oportunidades. Lo que está claro es que todo el mundo debe tener
acceso a las elecciones y a los partidos políticos, a la educación y al mercado
laboral y a las asociaciones de la sociedad civil.
En una palabra, la ciudadanía, en el sentido pleno de
la palabra, requiere derechos básicos y la capacidad para hacer cumplirlos.
También requiere una situación económica básica, incluida una garantía de
ingresos, que se puede facilitar de diversas formas.”[10].
La
democràcia requereix un control sobre les desigualtats que genera l'economia de
mercat. Dahrendorf aposta per la protecció estatal sense caure en
l'assistencialisme. En el fons existeix una contradicció que em portaria a
analitzar els matisos que defineixen les fronteres entre el que es pot
considerar intervencionisme o assistencialisme.
Les democràcies actuals, lluny
de procurar per un desenvolupament racional del model econòmic, s'han vist
dominades pel mateix. La lògica del mercat domina als governs i als ciutadans.
Aquest fet, no només suposa que les desigualtats cada cop siguin més grans,
sinó que ataca al desenvolupament de l'Estat democràtic en tres fronts:
Primer, trencant el vincle entre
representants i ciutadans, a través de la poderosa influència que exerceixen
els lobbies sobre els governs i els partits.
Segon, no permetent que alguns
habitants exerceixin la seva funció de ciutadans. Cada cop una part més gran de
la població cau en la marginació i deixa de ser part del sistema. La democràcia
necessita que els ciutadans ho siguin de ple dret i es responsabilitzin de la
seva funció.
Tercer, avui dia el sistema
educatiu (no vull dir només l'educació bàsica, sinó tots els instruments
culturals que ens influeixen durant tota la vida) no treballa per formar
ciutadans. Avui dia els habitants són consumidors i productors, i com a conseqüència,
en molts casos, electors irresponsables. Els ciutadans són tractats pels
partits polítics, els mitjans de comunicació i els educadors, com a menors
d'edat, fet que aprofiten per evadir-se de la seva part de responsabilitat en
l'ordre liberal.
M'agradaria acabar amb dues
frases de dos pensadors que considero essencials i que resumeixen una mica les
vies d'actuació per una democràcia millor, més propera a l'ordre liberal.
La libertad cuando no hay oportunidades, es
un regalo envenenado; y negarse a proporcionar estas oportunidades es un acto
criminal.[11]
Hubiese querido
nacer en un país donde el soberano y el pueblo no pudiesen tener más que el
mismo interés, a fin de que a todos los movimientos de la máquina tendiesen
únicamente al bienestar común; lo cual no se podría hacer a menos que el pueblo
y el soberano fuesen la misma persona; de todo ello se sigue que hubiese
querido nacer bajo un gobierno democrático, sabiamente temperado.[12]
Bibliografia
•
ARISTÓTELES Política. (traducció, pròleg i notes)
García Gual, C. i Pérez Jiménez, A. Alianza Editorial. Madrid, 1986.
•
BILBENY, Norbert. Política sin
Estado. Ed.Ariel. Barcelona, 1998.
•
CHOMSKY, Noam. La (des)educación.
Ed. Crítica. Barcelona, 2009.
•
LOCKE, John. Segundo Tratado sobre el Gobierno Civil. (Trad.
i notes) Mellizo, C. Alianza Editorial. Madrid, 2008.
•
MOLINA, Ignacio (en colab.) Delgado, Santiago. Conceptos
fundamentales de Ciencia Política. Alianza Editorial. Madrid, 1998.
•
ROUSSEAU, J.J. Discurso sobre el orígen y los fundamentos
de la desigualdad entre los hombres y otros textos. Trad. Pintor, A. Ed.
Tecnos. Madrid, 2010.
Articles
•
OPPENHEIMER, Walter. “Ralf
Dahrendorf, filósofo y politólogo de la libertad.” a El País (19/6/2009)
Extrets
de mt.educarchile.cl/mt/jjbrunner/archives/Dahrendorf.pdf :
•
DAHRENDOLF, Ralf. “Desigualdad y
descontento” a La Vanguardia (12/02/2006).
•
DAHRENDOLF, Ralf. “La solución es
más trabajo” a Clarín (3/03/2007) Argentina.
[1] Bilbeny, N. Política sin
estado. Ed.Ariel. Barcelona, 1998.
[2] Oppenheimer, W. “Ralf Dahrendorf,
filósofo y politólogo de la libertad.” a El País (19/6/2009)
[3]Molina, I. Conceptos fundamentales de Ciencia Política. Alianza
Editorial. Madrid, 1998.
[4]Locke, J. Segundo Tratado sobre el Gobierno Civil. Alianza
Editorial. Madrid, 2008.
[5]Ibid.
[6]Aristòtil Política. (trad.) García Gual, C i Pérez Jiménez, A.
Alianza Ed. Madrid, 1886.
[7]Ibid.
[9]Dahrendolf, R. “La solución es más trabajo” a Clarín
(3/03/2007) Argentina.
[10]Dahrendolf, R. “Desigualdad y descontento” a La
Vanguardia (12/02/2006).
[11] Chomsky,
Noam. La (des)educación. Ed. Crítica. Barcelona, 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada