divendres, 12 d’octubre del 2012

La nueve, los olvidados de la victoria


'La Nueve, los olvidados de la victoria', Alberto Marquardt, 2009




Este documental relata la historia de los republicanos españoles de 'La Nueve', compañía de la división Leclerc cuyas tropas fueron las primeras que entraron en París el 24 de agosto de 1944.


diumenge, 9 de setembre del 2012

El poder de la situación



Este documental resume los experimentos sociales con mayor prestigio a día de hoy. Se trata de los experimentos de Lewin, Milgram, Asch y Zimbardo, en el que nos muestran, cómo somos los seres humanos moldeados por la situación y el contexto que nos rodea. (Obediencia ciega, Autoridad, Liderazgo, Conformidad y la Dependencia situacional).

divendres, 10 d’agost del 2012

Ciudadanos plenos, responsabilidades compartidas...

Ciudadanos plenos, responsabilidades compartidas... nada tan sencillo y tan complicado al mismo tiempo. Quizás no se trate de plataformas, movimientos, unificaciones, ideologías justicieras o proyectos de sistemas perfectos... quizás sean únicamente la corresponsabilidad y la participación de los ciudadanos, el verdadero y único objetivo. Quizás eso ya sea un fin en sí mismo que modere las actitudes y sume el raciocinio. El resultado: las victorias y las derrotas serán compartidas y por tanto más experiencias de las que aprender y mejorar por el bien común. 
Quizás sea eso, sin siglas, ni etiquetas, ni banderas, ni enemigos... sólo conciudadanos y un futuro en común. Sí, quizás sea eso, pero... cómo lo llamamos? si le damos nombre traicionamos su esencia... pero aquello que no podemos nombrar, no existe. Qué hacemos?! Participar.

dijous, 9 d’agost del 2012

Democràcia i ordre liberal

El sistema capitalista que es recolza sobre el model polític denominat democràcia liberal ha traspassat, de forma descarada, els límits que imposa aquest marc institucional. Això significa que no només és possible una crítica decidida al sistema des d'un punt de vista liberal (no neo-liberal), sinó que és necessària perquè aquesta proposta política tingui coherència. 
En les següents línies faig una breu ressenya d'un text escrit per un dels grans teòrics liberals del segle XX, Ralf Dahrendorf.



F.X. Mauri Góngora
27 de Juny del 2012

La democràcia i l’ordre liberal

Abans de començar a comentar el text, considero necessari fer un breu anàlisi de la ideologia i trajectòria política de l’autor en les següents línies.
Ralf Dahrendorf, filòsof, filòleg, sociòleg, és un dels pocs destacats intel·lectuals compromesos del segle XXI. Va néixer a Hamburg però la seva activitat acadèmica i política va tenir un abast europeu. Els seus ideals tenien un caire liberal. Gran europeista i defensor del manteniment de l’Estat del benestar. Alguns dels títols de les seves obres són prou il·lustratius, Clases y conflictos de clases en la sociedad industrial (1959), En defensa de la Unión Europea (1976), El nuevo liberalismo (1982), Ley y orden (1994), El hilo de la razón (1998), Después de la democracia (2002), En busca de un nuevo orden (2005) y El recomienzo de la historia. De la caída del muro a la guerra de Irak (2007).
Dahrendorf va desenvolupar destacades teories sobre el conflicte social. Era un ferm defensor de la democràcia liberal, va intentar definir quins havien de ser els límits que havien de regir aquest sistema de govern.

El text fa referència als objectius que persegueix el sistema de govern democràtic. L’assoliment dels objectius serveix per garantir el funcionament del sistema.  Dahrendorf defineix tres:

En primer lloc, possibilitar canvis de govern sense violència. Indubtablement la possibilitat de canviar el govern per una via pacífica i institucionalitzada és la gran virtut d’aquest sistema polític. Aquest ha de ser el primer gran objectiu de qualsevol estat que s'autodenomini democràtic. Ara bé, la realitat és que pocs són els països que no s'autodenominen democràtics i, no són tants en els que realment és possible un canvi de mandataris mitjançant eleccions.
S’han de valorar altres factors a banda de l’existència d’eleccions netes perquè hi hagi canvis als governs. El domini sobre els mitjans de comunicació és un factor rellevant. La llibertat d’expressió està garantida en els règims democràtics occidentals però els canals d’informació estan (majoritàriament) controlats per empreses, les quals projecten unes línies ideològiques molt determinades. Els principals mitjans de comunicació funcionen com a transmissors i inculcadors de les idees de les elits, són instruments de control social.
Per aconseguir que els ciutadans expressin la seva voluntat en les eleccions, han d'estar degudament informats. Si només reben informació per part de fonts interessadament esbiaixades, les seves decisions estaran inevitablement influenciades per aquestes. Per poder escollir entre les diferents opcions de govern, i possibilitar els canvis de govern, cal garantir que els ciutadans estiguin informats amb transparència i pluralitat.  

En segon lloc, l’existència de mecanismes de control permanent a l’acció dels que ostenten el poder. La democràcia necessita que existeixin contrapoders que controlin els governants. Els instruments que limiten el poder de qui governa són igual d’importants que els governs. Un dels mètodes és la divisió de poders establerta per Montesquieu.
La relació entre els tres poders: legislatiu, executiu i judicial, ha de garantir l’autonomia de cadascun d’ells però això no significa que hagin ser totalment independents sinó “que el poder está distribuido en parcelas de poder coordinadas entre sí y nunca rigurosamente separadas ”[1]. Els problemes comencen a l’hora de definir fins a quin punt poden influir els uns ens els altres. Hi ha un debat present a la societat espanyola sobre si hi ha un excessiu control del legislatiu sobre el poder judicial, tant del Consejo General del Poder Judicial com del Tribunal Constitucional. Si els tres poders estan dominats pels mateixos partits, podem considerar que hi ha una veritable separació de poders? Els dirigents dels partits són els que dicten les directrius d’actuació i ho fan segons els seus interessos de partit, els diferents representants actuen d’acord amb les directrius de partit i no segons l’organisme en el qual exerceixen la seva funció. No hi ha una adscripció directe dels jutges amb els partits però les associacions dels magistrats sí tenen una definida línia ideològica que ajuda a vincular-los (extraoficialment) amb un o altre partit polític. 

En tercer lloc, la introducció dels interessos i preferències dels ciutadans a la vida política. Fet que es pot donar de forma directa, mitjançant el vot o (sobretot) indirecta, a través dels representants. El parlament és la representació del poble.
És important pel correcte funcionament de la democràcia que els parlamentaris facin de representants dels seus electors. En teoria els mecanismes democràtics rebutjaran a aquells que en la seva llibertat de decisió, han actuat en contra dels interessos dels seus electors. En el cas d’Espanya, els diputats, són membres d’un partit. Els diputats i senadors són instats a seguir la disciplina de partit. Són els partits i els seus òrgans directius els que decideixen qui va a les llistes electorals i qui no, no pas els electors. Per tant, són els partits els que controlen els seus membres i decideixen qui ocupa els escons. Podria no ser un problema si els partits fossin realment democràtics, si les seves bases, els militants, decidissin de forma democràtica els seus representants. Però són els militants dels partits els que imposen l’agenda política als seus representants? En qualsevol cas, hi ha conegudes influències externes que tenen contacte directe amb les elits dirigents dels partits i que poden ocupar un òrgan directiu sense haver estat mai militant. Les polítiques no provenen de la militància, sovint tractada pels mateixos partits com menors d’edat. Les influències provenen de sectors oligàrquics, de personatges amb influències i potencial econòmic. El gran problema que li planteja a la democràcia és la desigualtat ciutadana.
Distingim en aquests punt dos problemes: D'una banda, els representants no representen als electors sinó al seu partit. I d'altra banda, els partits polítics no són prou democràtics. En resum, hi ha una desigualtat patent: ni els ciutadans tenen la mateixa influència sobre els representants, ni els militants sobre les decisions dels partits. 

Dahrendorf determina que hi ha dos condicions per la democràcia i és el que determina l’existència d’un ordre liberal: la societat civil i l’imperi de la llei. S’ha de tenir en compte que "No puede haber un orden liberal sin democracia política, pero la democracia política por sí sola no garantiza un orden liberal" [2].
Els dos garants de l’ordre liberal ho són en grau desigual. El segon, l’imperi de la llei actua de fre a l’acció del poder però no suposa un contrapoder. La llei és modificada pels governants, els requisits per fer-ho dificulten les reformes més profundes. L’imperi de la llei ajuda a garantir però no garanteix l’ordre liberal. La primera condició és realment la més important de tot el que aquí s’ha comentat. No pot haver una democràcia sense demòcrates, com el mateix Dahrendorf afirma. La igualtat de drets i obligacions dels ciutadans és el motor de l’ordre liberal. La societat civil activa necessària esta composada de ciutadans plens, els quals exerceixen la seva part de responsabilitat com a controladors del poder. Les associacions, plataformes, clubs, són  un reflex de l'estat de salut de la democràcia. “Sociedad civil sería, en general, la esfera pública que está fuera, de forma plena o mitigada, del control directo por parte del aparato del gobierno.”[3] L'autonomia de la qual ha de gaudir la societat civil i la seva pluralitat, fan que de forma natural actuïn de contrapès al govern.
Anem a la base del pensament liberal per veure l'origen del concepte i la seva importància. Locke diu “la comunidad viene a ser un árbitro que decide según normas y reglas establecidas, imparciales y aplicables a todos por igual, y administradas por hombres a quienes la comunidad ha dado autoridad para ejecutarlas.”[4] i defineix que“Aquellos que están están unidos en un cuerpo y tienen una establecida ley común y una judicatura a la que apelar, con autoridad para decidir entre las controversias y castigar a los ofensores, forman entre sí una sociedad civil”[5]. La comunitat és un arbitre del poder que ha escollit i els individus estan sotmesos en igualtat a una llei comuna. La relació entre societat civil i govern requereix un equilibri que permeti que la vida social es desenvolupi en llibertat, sota un marc legal comú i amb control del govern per part de la societat civil.
El conjunt de ciutadans entesos com “Un ciudano sin más por ningún otro rasgo se define mejor que por participar en las funciones judiciales y en el gobierno”[6] és a dir, “[...] quien tiene la posibilidad de participar en la función deliberativa o judicial” [7] formen la societat civil. Per garantir l'ordre liberal és necessari que els ciutadans, en igualtat d'oportunitats, constitueixin una societat civil crítica i plural que faci la funció de control al poder.

Malauradament, les ingerències de l'economia en la vida dels ciutadans els ha transformat en mers consumidors. Fins i tot els partits polítics utilitzen les estratègies publicitàries per “vendre” la seva opció política. El sistema no treballa per formar ciutadans responsables  sinó per crear consumidors irresponsables que garanteixin el creixement econòmic fins la propera crisi. Aquest fet i l'increment desmesurat de les desigualtats socials juga en contra del paper controlador de la societat civil democràtica.

Dahrendorf com Rawls accepta les desigualtats “ La desigualdad no sólo es compatible con la libertad, sino que a menudo es consecuencia de ella y la estimula.”[8]
Però també com Rawls, reconeix que ha d'haver un límit en la desigualtat que permeti a les persones desenvolupar la seva tasca de ciutadans. La democràcia liberal ha de ser només el marc fiable, necessita poder oferir les mateixes possibilitats de desenvolupament dels seus ciutadans.
La llibertat, principi essencial de l'ideari liberal, es veu coartada quan es pateixen dificultats econòmiques.  La importància de la capacitat econòmica d’un ciutadà va molt més enllà de poder gaudir d’una estabilitat, dóna o treu poder real, genera ciutadans més o menys importants segons la capacitat adquisitiva, no pas per la seva capacitat intel·lectual o professional.
Podem acceptar les desigualtats però no totes, ni en tots els graus. Costa d’entendre quina llibertat pot tenir algú econòmicament ofegat. L’Estat del Benestar oferia la possibilitat de sortir de la marginació, els atacs al seu model són atacs a la pròpia democràcia. L'autor promulgava que no s'ha de caure en l'assistencialisme amb opinions tan contundents com “Hay que recortar las prestaciones sociales para todos los que no trabajan, aunque sean madres solteras.”[9] Però també estableix fins a quin punt es poden permetre les desigualtats “La desigualdad es incompatible con la libertad si limita las posibilidades de participación de las personas en la comunidad política, en el mercado y en la sociedad civil. En el extremo más bajo de la escala social, se plantea la antigua y enojosa cuestión de la igualdad de oportunidades. Lo que está claro es que todo el mundo debe tener acceso a las elecciones y a los partidos políticos, a la educación y al mercado laboral y a las asociaciones de la sociedad civil.
En una palabra, la ciudadanía, en el sentido pleno de la palabra, requiere derechos básicos y la capacidad para hacer cumplirlos. También requiere una situación económica básica, incluida una garantía de ingresos, que se puede facilitar de diversas formas.”[10]. La democràcia requereix un control sobre les desigualtats que genera l'economia de mercat. Dahrendorf aposta per la protecció estatal sense caure en l'assistencialisme. En el fons existeix una contradicció que em portaria a analitzar els matisos que defineixen les fronteres entre el que es pot considerar intervencionisme o assistencialisme.
 

Les democràcies actuals, lluny de procurar per un desenvolupament racional del model econòmic, s'han vist dominades pel mateix. La lògica del mercat domina als governs i als ciutadans. Aquest fet, no només suposa que les desigualtats cada cop siguin més grans, sinó que ataca al desenvolupament de l'Estat democràtic en tres fronts:

Primer, trencant el vincle entre representants i ciutadans, a través de la poderosa influència que exerceixen els lobbies sobre els governs i els partits.
Segon, no permetent que alguns habitants exerceixin la seva funció de ciutadans. Cada cop una part més gran de la població cau en la marginació i deixa de ser part del sistema. La democràcia necessita que els ciutadans ho siguin de ple dret i es responsabilitzin de la seva funció.
Tercer, avui dia el sistema educatiu (no vull dir només l'educació bàsica, sinó tots els instruments culturals que ens influeixen durant tota la vida) no treballa per formar ciutadans. Avui dia els habitants són consumidors i productors, i com a conseqüència, en molts casos, electors irresponsables. Els ciutadans són tractats pels partits polítics, els mitjans de comunicació i els educadors, com a menors d'edat, fet que aprofiten per evadir-se de la seva part de responsabilitat en l'ordre liberal.      

M'agradaria acabar amb dues frases de dos pensadors que considero essencials i que resumeixen una mica les vies d'actuació per una democràcia millor, més propera a l'ordre liberal.

La libertad cuando no hay oportunidades, es un regalo envenenado; y negarse a proporcionar estas oportunidades es un acto criminal.[11]

Hubiese querido nacer en un país donde el soberano y el pueblo no pudiesen tener más que el mismo interés, a fin de que a todos los movimientos de la máquina tendiesen únicamente al bienestar común; lo cual no se podría hacer a menos que el pueblo y el soberano fuesen la misma persona; de todo ello se sigue que hubiese querido nacer bajo un gobierno democrático, sabiamente temperado.[12]





Bibliografia

•       ARISTÓTELES Política. (traducció, pròleg i notes) García Gual, C. i Pérez Jiménez, A. Alianza Editorial. Madrid, 1986.  
•                     BILBENY, Norbert. Política sin Estado. Ed.Ariel. Barcelona, 1998.
•                     CHOMSKY, Noam. La (des)educación. Ed. Crítica. Barcelona, 2009.
•       LOCKE, John. Segundo Tratado sobre el Gobierno Civil. (Trad. i notes) Mellizo, C. Alianza Editorial. Madrid, 2008.
•       MOLINA, Ignacio (en colab.) Delgado, Santiago. Conceptos fundamentales de Ciencia Política. Alianza Editorial. Madrid, 1998.
•       ROUSSEAU, J.J. Discurso sobre el orígen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres y otros textos. Trad. Pintor, A. Ed. Tecnos. Madrid, 2010.


Articles

•                     OPPENHEIMER, Walter. “Ralf Dahrendorf, filósofo y politólogo de la libertad.” a El País (19/6/2009)

Extrets de mt.educarchile.cl/mt/jjbrunner/archives/Dahrendorf.pdf :
•                     DAHRENDOLF, Ralf. “Desigualdad y descontento” a La Vanguardia (12/02/2006).
•                     DAHRENDOLF, Ralf. “La solución es más trabajo” a Clarín (3/03/2007) Argentina.



[1]           Bilbeny, N. Política sin estado. Ed.Ariel. Barcelona, 1998.
[2]              Oppenheimer, W. “Ralf Dahrendorf, filósofo y politólogo de la libertad.” a El País (19/6/2009)
[3]Molina, I. Conceptos fundamentales de Ciencia Política. Alianza Editorial. Madrid, 1998.
[4]Locke, J. Segundo Tratado sobre el Gobierno Civil. Alianza Editorial. Madrid, 2008.
[5]Ibid.
[6]Aristòtil Política. (trad.) García Gual, C i Pérez Jiménez, A. Alianza Ed. Madrid, 1886. 
[7]Ibid.
[8]              Dahrendolf, R. “Desigualdad y descontento”. La Vanguardia (12/02/2006)      
[9]Dahrendolf, R. “La solución es más trabajo” a Clarín (3/03/2007) Argentina.
[10]Dahrendolf, R. “Desigualdad y descontento” a La Vanguardia (12/02/2006).
[11]            Chomsky, Noam. La (des)educación. Ed. Crítica. Barcelona, 2009.
[12]    Rousseau, J.J. Discurso sobre el orígen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres... Trad. Pintor, A. Ed. Tecnos. Madrid, 2010.

diumenge, 29 de juliol del 2012

Deudocracia

Ni els Grecs són uns penques, ni els alemanys tan eficients, ni tota la culpa del que ens passa és dels espanyols... El problema té nom, se'n diu capitalisme. El neoliberalisme dels "Chicago Boys" s'ha anat imposant a tot el planeta i ara ens mostra la veritable naturalesa del capitalisme salvatge que promou.

El següent documental és un excel·lent treball que ens ajuda a trobar les preguntes clau. Com s'ha generat el deute? A qui li devem? Informem-nos, informem al nostre entorn, ens estan prenent el pèl... i la salut, entre altres moltes coses.


diumenge, 22 de juliol del 2012

Documental sobre el POUM


M'apassiona tot el referent al POUM i els seus liders. Sobretot Andreu Nin qui és per mi el gran referent.